... a can Blogspot. Fa massa temps que això no funciona bé (un dia és l'edició dels blocs, un dia els comentaris, un altre l'enviament de correus... i així anar fent) i vaig resistint-me a marxar, però, amb el cor encongit, això sí, dic adéu.

Ens veiem a un nou bloc renovat també pel que fa a la imatge: la tardor ja no és de la Toscana, és la del Maresme, que, al cap i a la fi, és on som. I amb un nom molt més adequat, tot i que una mica llarg, sí: http://mexaltaelnouimenamoraelvell.blogspot.com/

Així que: adéu siau, Bloc.cat, per sempre adéu siau (que deia el poeta). I gràcies per les coneixences que hem fet i els posts i comentaris que hem llegit :)

Fa dies que estic obsessionada amb aquesta cançó i la sento dins del cap de dia i de nit. Més avall he enganxat la lletra de la cançó, en tres idiomes, un dels quals desconec. Per cert, estaria agraïda si algú em digués de quin idioma es tracta (senegalès?). Gràcies!

I és que m'agrada Youssou N'dour! Crec que el vaig veure fa anys en un concert que va organitzar Amnistia Internacional a Barcelona.

Youssou N'dour & Neneh Cherry - Seven Seconds 

A es casa

Estic contenta: A es casa. Ja vaig parlar d'A en un altre post  de finals d'abril. Al juliol va venir a sopar a casa amb en F (el seu futur marit): va ser un sopar entranyable on ens van anunciar que a ella l'havien d'operar al setembre (res greu i que ha anat bé) i que es casaven al novembre. Ja som al novembre i d'aquí a uns dies anem de boa i em fa molta il·lusió per tot el que ha passat, pels moments xungos que va viure de joveneta i perquè ara està tan satisfeta i se'ls veu tan feliços (i ell és tan bon noi) que m'encanta. De fet, m'agraden els casaments: s'hi sol respirar un clima de felicitat que s'encomana. Una és així de romàntica i simple :)


El que no voldria dir de la Renfe

Si algú em pregunta per què darrerament no esmento la Renfe ni renego dels trens, no contestaré pas que darrerament és gairebé un paradís viatjar a la línia del Maresme. N'ignoro els motius, però tots els matins sec, escolto la música i, això sí, entreveig uns vídeos que menteixen més que Pinotxo (el nas de la Renfe deu fer diverses voltes al planeta). Fa ràbia reconèixer que quan mig Catalunya està patint desastres no només ferroviaris, sinó també a qualsevol mitjà de transport (i això que tenim totes les flotes d'autobusos de l'Estat), una línia (o més) funcionen a les mil meravelles, tot i que algun impacient se'n queixi abans d'hora :P

Una no s'explica per què els trens que cada matí surten d'un lloc (Mataró, Maçanet, Blanes...) sempre arriben plens al meu petit baixador i, de sobte, cada dia hi trobo seient i hi vaig ben tranquil·la. Aquests dies recordo sovint quan, ara fa 11 anys, vaig venir a viure a aquest poble i vaig optar decididament pel transport públic, ja que anar a la gran ciutat amb cotxe m'estressava més que res. Aleshores cada dia tenia un seient al tren i entre els dos viatges a Barcelona (anar i tornar) em vaig treure mitja carrera de Dret, i allà es va quedar: potser podria culpabilitzar la Renfe de no haver-la acabat?

Copio el títol del post d'un blocaire amic per parlar d'aquest canvi d'horari que tant han de justificar els polítics, ecologistes i estalviadors energètics de mena de torn i que ningú no acabem de comprendre, però que repercuteix en els nostres ànims i especialment en els dels nostres infants i els de la gent gran.

Fa anys que aquesta data (variable en el calendari, però sempre l'últim cap de setmana d'octubre -crec-) em provoca una profunda tristor a diferència de l'altre canvi d'horari que em desperta l'alegria en tots els sentits.

Aquest any, però, he decidit que no m'ha d'afectar: aquest any, senyors/ores, guanyo jo! I no em deixo vèncer per la tardor, ni per la foscor que suposarà aquest canvi en les nostres vides, ni pel fred que detesto, ni per res que no s'ho valgui.  

Així que em desperto contenta i d'hora, veient els filets de sol que s'escapen per la persiana de fusta de la meva finestra, sentint com m'escalfen la cara i m'enceguen els ulls, però és aquella sensació tan bona i positiva de quan un es deixa acaronar i despertar pel solet i no ho fa un despertador (pi pi pi piiiiiiiiiiiiiiiii) a hores infames de la matinada. Em desperto amb un gran somriure pel dia clar que fa i contenta de gaudir del que tinc ara mateix, encara que a la tarda es faci fosc més d'hora.

Aquest any, sí, aquest any no podrà amb mi!

Ei, i segur que el Barça guanya l'Almeria! :-P

La setmana passada vaig descobrir que jo també tinc instints violents: el tercer tren que arribava a Plaça Catalunya amb destinació al Maresme continuava estant ple de gent i, per variar, només tenia tres vagons (per a què fer-los més llargs, oi? sí, tot plegat, igualment hi puja tothom!).

Eren quarts de nou del vespre, portava tota la setmana treballant fins ben tard i patint retards i multituds als trens gairebé cada dia. De cop i volta, em van venir ganes de treure les claus de casa i fotre una ratllada al tren des del començament fins al final dels tres ditxosos vagons.

En Laprí m'envia un sms i em diu que a Madrid-rodalies també hi ha un retard de 30 minuts (se n'enfot, és clar), però segur que va sortir a tots els informatius i que per comptes de 30 minuts devien dir que eren 50! A Barcelona això s'ha convertit en el fet quotidià i ja assumim que la vida diària inclou retards i magrejos al tren. 

Finalment, me'n vaig estar: no m'hauria servit de res. Més tard, a la mateixa andana, jo mateixa em vaig sorprendre renegant contra la Renfe: puta Renfe! (expressió que utilitzo molt sovint darrerament), seran cabrons!, mecasuntot!

Al meu poble, per cert, hi ha qui se n'aprofita: han dissenyat unes samarretes crítiques antiRenfe. El preu, però, em sembla un pél car per fer la gracieta: 13 o 19 euros, segons on la compris (o això m'ha semblat entendre). I jo que proposava d'omplir de post-its les estacions barcelonines i ningú no em va fer cas!

No penso fer més publicitat, tampoc no conec les persones que les han fetes. 

Ja ho diu en J: se m'està agriant el caràcter, però certament que hi ha algunes empreses i persones que volen aconseguir que el procés s'acceleri. Per sort, n'hi ha d'altres que contribueixen a alentir-lo :)

Una altra cançó històrica: aquesta és d'un grup gallec que es diu Os Resentidos.

Convideu-me a dues Estrelles Galícies (allà al costat de l'Hospital Clínic en tenen) i us la canto sencera, i això que no sé gallec.

Les filloas de sangre no les he provades pas (puaj!), però les filloas de crema són boníssimes. Si mai teniu ocasió, tasteu-les.

Si mai arriba el príncep blau, digueu-me ingènua, però m'agradaria que em cantés, entre d'altres, aquesta cançó que canten Els Pets (el tema dels peus petits me'l prendria com una mentida pietosa) :P

         Serenament, però quin estat de confusió!

Algú fa uns anys em cantava aquesta cançó i jo m'emocionava com una tonta, però encara ara m'agrada la cançó i recordar qui me la cantava (gràcies, J.)

He trobat aquesta versió del Solo pienso en ti de Miguel Bosé de molt bon rotllet, però en realitat la cançó original és de  Cánovas, Adolfo, Rodrigo y Guzmán, de qui no he trobat la cançó en qüestió, però he trobat Señor Azul (Señor, señor, de oficio criticón!), una altra cançó molt bona:

Els asturians diuen bollu preñáu a un panet farcit de xoriç (el panet ha estat cogut amb el xoriç dins). No cal dir que és boníssim i que té incomptables calories, però aquests últims dies m'he fet un fart de menjar-ne i si la sra. Naturhouse m'ha de renyar quan torni, doncs que em renyi; que me quiten lo bailao, que diuen.

Astúries, malgrat l'abundància de banderes espanyoles en els seus balcons, té uns paisatges preciosos: tants prats verds, tantes muntanyes altíssimes, tants penyasegats, però sobretot em van entusiasmar les postes de sol a la vora de la platja i sentint l'olor intensa d'herba i de mar que ho omplia tot. 

Ah, molt interessant haver viscut a Astúries els fets que es van esdevenir a Girona un dia de la setmana passada: ho deien a les notícies mentre jo era a un restaurant dinant i, tot i que era sola, no vaig poder evitar esclafir a riure (d'acord, exagero). Els del restaurant em van mirar amb una cara estranya (no sé si de compartir el mateix que pensava o no, perquè tenien pinta de rojillos).

He caminat, molt moltíssim, com mai no ho havia fet en tota la meva vida, però he vist llocs que han valgut la pena i que, tenint en compte que no condueixo ni conduiré, d'una altra manera segurament haurien passat desapercebuts. Feia anys que volia anar a Astúries i no només ha valgut la pena, sinó que estic convençuda que hi tornaré.

La felicitat és allunyar-se una mica de casa, deixar-hi el rellotge per no tenir en compte el temps en cap moment.

La felicitat és un plat de pernilet ibèric del bo amb una mica de pa. La felicitat són un parell de cerveses amb una paella que conté patates fregides, dos ous ferrats i uns talls de xoriç.

La felicitat és, al cap i a la fi, sentir-se bé amb un mateix i gaudir d'aquests petits capricis que enyoràvem, superada ja una frontera psicològica.

Tan a la vora com tenim sovint la felicitat i no en som conscients!

Tot està per decidir. Com podríem trobar un arc de Sant Martí? L'any passat en vaig veure un a La Toscana.

Somewhere over the rainbow i la increible Judy Garland

No sé si serà veritat o no, però fa anys un amic, fan del Sinatra, em va explicar que quan la guapíssima Ava Gardner ja estava molt malalta, en Frank Sinatra la va visitar i li cantava aquesta cançó, molts anys després d'haver-se separat. Està clar que quan hi ha hagut passió és difícil que mai s'acabi de fondre: per anys que passin sempre en queda alguna espurna, tot i que potser només siguin records de bons temps.

Anys després de la mort de l'Ava, en Frank cantava aquesta magnífica versió de l'I've got you under my skin amb el Bono:

Va passant la setmana de vacances per excel·lència: qui no és de vacances, fa pont i qui no fa pont ni és de vacances, com a mínim, té un dia de festa al mig de la setmana (és el meu cas).

La ciutat és buida, als cinemes no s’ha de fer cua i no hi ha multituds per enlloc. Tot això, és clar, és relatiu: val a dir que l’estimació la faig comparant la resta de dies i setmanes de l’any, és clar.

Fins i tot el meu poble d’estiueig barceloní es buida. Els qui hi estiuegen marxen vés a saber on (des d’anar al poble de la família fins a les destinacions més exòtiques) a passar-hi, com a mínim, aquesta setmana.

I n’hi ha d’altres que, com tenim més estona lliure de l’habitual i els amics de vacances per arreu del món, ens dediquem a fer bricolatge, una tasca poc recomanable per a gent maldestra com jo. Però, mira, em van fer tossuda i tossuda em moriré. Ah, també n’hi ha que fan trasllats, però això ja és més fotut: quina feinada!!!

Divendres pintaré l’estudi, que és aquí on teclejo, on escric comentaris, missatges de correu, posts i altres cosetes, on col·lecciono, manipulo i ordeno fotos, on jugo al Tai-pei o al Mahjong, on visc una segona vida i on abans fumava com una carretera (i els efectes es noten arreu de les parets).

És curiós com s’acumulen les coses en pocs anys: tinc tants objectes, papers, llibres només en una habitació que no sé on posar-los a altres llocs de la casa. De fet, tinc tota la casa ocupada per poder buidar aquesta habitació, però hi ha tot un armari d’on no he tret res!!!

Quan estigui polidet, potser em decideixo a posar-vos-en una foto. De moment, us poso una foto de com era fa un temps: ara és desolador. Vés, pintarem!

Plou, trona, llampega com feia temps que no passava. D'un moment a l'altre marxarà el llum i el post quedarà a mig publicar. Lluito contra els elements per acabar d'escriure'l.

Al Maresme les rieres deuen baixar ben plenes, perquè el meu carrer fa estona que està mig inundat (i no és una riera). El soroll dels trons m'encanta. Contràriament al que es podria imaginar m'omple de vida, m'entren ganes de viure, de lluitar contra els elements, siguin quins siguin. Es netegen les idees, desapareixen els mals de cap...

I els trons, com les traques de la festa major: aquell soroll desacompassat, fort, el llum del llampec que enlluerna, la confusió amb la natura. M'agraden aquestes tempestes d'estiu, m'encanta remullar-me i arribar a casa xopa de cap a peus (l'única pena que em fa és que més d'un cop he hagut de llençar les espardenyes, perquè s'han fet malbé de tanta aigua).

Que plogui, que plogui, que ja calia!